La historia de Peter Pan



Peter Pan i Wendy, quí no recorda el conte?  Qui no reconeix la bonica historia d'amor entre ells?

"¿Sabes lo que es un beso?- preguntó Wendy

-Lo sabré en cuanto me lo hayas dado -le contestó Peter.
Y, para no herirle, Wendy le dió un dedal.
Y ahora -dijo él- ¿puedo darte yo también un beso?
-Si quieres...-contestó ella haciéndose la remilgada.
Wendy inclinó la cabeza sobre él, pero Peter sólo depositó una bellota en su mano..."
(...)
"Y como sé que querías ser bueno conmigo - dijo Wendy apiadándose- tendrás que darme un beso.
En aquel momento no se acordaba de la ignorancia de Peter sobre los besos.
-Sabía que me pedirías que te lo devolviera- dijo con cierta amargura, y le tendió el dedal.
-¡Ay, Peter! -Exclamó- No quería decir un beso, sino un dedal.
-¿Y eso que es?
-Esto- y le dió un beso."

Peter Pan va ser publicada al 1904, es un obra de l'escriptor James Matthew Barrie. Te varies adaptacions, que inclouen  novel·la, obra teatral i versions al cinema.
 Ens conta les aventures d'un xiquet que no vol créixer  i va al País de Maimés, on hi ha pirates, fades,indis i cocodrils.La novela ens conta com coneix a Wendy, una xiqueta que prompte li roba el cor .
 Diverses obres han fabulat amb una possible continuació de la novel·la, quan el temps ha passat, un reencontré entre Peter i Wendy, perque esta clar que els sentiments són més forts que cadenes i entre ells sempre hi haurà un amor especial que mai morirà.
Diuen les llegendes que Peter totes les nits busca la finestra de la casa de Wendy, mira desde la foscor i somriu perque la veu feliç, això es amor, un amor que pocs sentirán al llarg de la seva vida, un amor que travessa fronteres, que va més enllà de patrons escrits per la societat, un amor de conte que tal vegada siga real.
Qui no ha volgut ser Peter Pan de petit?
Qui no ha volgut tindre a Wendy al seu costat?
Jo si fos Peter Pan mai deixaría a Wendy, encarà que ella no puges venir a Mai mes sempre la tindria com una persona molt especial dins el meu cor, per que com diu una bona frase del Dalai Lama :

Peter Pan, que curios, en la societat d'avui en dia hem utilitzat el seu nom per anomenar un síndrome,la síndrome de Peter Pan, que es podria definir dient que es el problema que sorgeix amb la negació per a superar aquesta etapa i resistir-se a créixer i afrontar responsabilitats de la vida adulta, jo respectant a tots els psicolegs i erudits, pensó que tal vegada estes coses passen perque no dixem als nens ser nens.
 Volem que creixin,insistim en exigir-los a fer coses que madurativament no poden fer, els sobreestimulem, volem que un nen als 3 anys sapiga escriure el seu nom, volem que siguen adults petits i no els dixem ser infants, els fem creixer abans d'hora i no respectem el seus ritmes.

L'altre dia vaig llegir un article de Joan Rioné, un article que me va agradar molt, parla sobre la prohibició de no jugar a la pilota, tantes vegades que he jugat jo de petit i ara resulta que els nens no poden fer-ho, me quede amb les paraules del Joan:

- Així doncs, aconsello d’ignorar-lo o, tot jugant a encertar-la i, com qui no vol la cosa…, fer-lo saltar a pilotades.

Aquestes paraules me van fer pensar: Es exactament el que diría Peter Pan, doncs diría que no vol creixer, que no vol ser un adult que prohibeix en un parc jugar a la pilota , diría que vol creure amb l'alegria de la infantessa, voldria creure que una Caixa de cartro pot ser un vaixell pirata i que un parc es per a jugar amb els amics, voldria que els adults saberen jugar amb els nens ....

No m'extranya gens que els adolescents no pugen o no vullgen aceptar responsabilitats, talvegada es que els hem carregat massa desde petits, agobiant-los en coses que no els toca fer i que la societat s'empenya en que facin.


Si ser un Peter Pan es vore la vida amb ulls de nen,


 OJALA HI HAGEREN MOLTS PETERS PANS AL MON!!!!!