El Donyet al Centre de Menors La Mercé

 

Quines coses te la vida, veritat?...

Porte tota la setmana pensant justament en això, en la vida i en la veritat. Què és la vida? Què és la veritat?... tot allò que defineix aquests dos conceptes és tan relatiu, tan fràgil i tan efímer...

Malgrat això, l’ésser humà s’obsessiona en voler-ho definir, mesurar i, si és necessari, defensar fins a les últimes conseqüències. Tant és el preu que s’ha de pagar. Tant és el límit que haguem de traspassar. Tant és el dolor que puguem causar... lo primer és la vida, lo primer és la veritat. Però...què és la vida? I la veritat?

Jo, que sóc un Donyet, creia que això era un problema exclusivament del homo sapiens...però que va. No podia estar més equivocat. La veritat absoluta no la te ningú, ni res és una veritat absoluta. Ni tan sols nosaltres, els Donyets... i ara us explicaré perquè. 

Suposadament (jo portava tota la vida creient que era així) els Donyets portem la màgia allà a on anem, perquè la màgia només es troba als boscos més amagats i dintre dels cors dels nens... però no podia estar més equivocat! La setmana passada vaig estar a un lloc màgic, molt especial... amb una energia tan pura i innocent que, per un moment, vaig creure que qui estava descobrint la màgia era jo, i no els nens amb els que havia anat a compartir els meus contes. Ai Donyet, Donyet!! Pensaves que ho sabies tot i no saps res!!

I segurament us preguntareu: a quin lloc va estar?? Doncs vaig estar a la Llar Llevant del Centre d'Acollida la Mercè situat al Camí de la Cuixa núm.1, de Tarragona. 

No sé si sabreu i coneixereu la tasca que es realitza  en aquests llocs, us faré cinc cèntims. Els centres d’acolliment són centres residencials per a l’atenció immediata i el trasllat del infant i adolescent (de zero a divuit anys) que ha de ser separat del seu nucli familiar mentre “s’avalua” la situació. L’objectiu d’aquests centres és, per tant, l’observació, la guarda i l’educació, en les situacions d’urgència, dels menors en situació d’alt risc social.

Doncs aquí descarregarem maletes, guitarres, contes i cançons... i amb l’alegria i la il·lusió de saber que ens esperaven, entrarem i els nostres cors s’ompliren de joia... sí, la màgia existeix!!!... i en aquest lloc la podeu trobar!! 

No us podeu imaginar el plaer que va suposar actuar per aquest públic tan entregat. Al entrar els nens cridaven, volien parlar amb nosaltres, tocar-nos... tot era màgic!! Al començar els contes, tots atents a les titelles... els ulls d’aquells nens irradiaven una llum plena de vida i els seus somriures eren font d’alegria... una alegria que se’ns va encomanar i que ja no va desaparèixer. Crec que aquestos nens van tornar a encendre’m una llum que tenia apagada... aquella nit vaig dormir sentint-me orgullós del que havia fet i vaig aprendre una bona lliçó: em vaig adonar que a la vida, l’increïble és quotidià, l’impossible pot ser possible si ho intentem... i la distància no és barrera per a qualsevol sentiment.

I en els ulls d’aquests nens pots entendre que l’important no és el que tenim, l’important és el que som!!!!

I no em vull descuidar d’agrair als educadors la seva acollida. Ens tractaren molt bé i des d’aquí voldria felicitar-los per la meravellosa tasca que realitzen dia rere dia amb aquests nens... espere que aquest siga el començament d’una gran amistat!

Els Donyets tornarem a col·laborar amb vosaltres!!!!

 

 

MOMO de Michael Ende

 

 

 

 

 

 

 

“Ya había pasado varias veces que los niños olvidaban y dejaban tirado alguno de aquellos juguetes caros, con los que no se podía jugar de verdad. Pero Momo no recordaba haber visto esa muñeca a ninguno de los niños.

Y seguro que se hubiera fijado, porque era una muñeca muy especial……
-Vamos a jugar que vienes de visita-propuso Momo.
-Hola-dijo la muñeca-, soy Bebenín, la muñeca per…fecta.
-Qué amable de venir a verme- contestó Momo- ¿De dónde viene usted, señora mía?.
-Te pertenezco- prosiguió Bebenín- Por eso te envidian todos.

-Escucha -dijo Momo- así no podemos jugar, si siempre dices lo mismo.
-Quiero tener más cosas -contestó la muñeca-  mientras pestañeaba.
Momo lo intentó con otro juego, y cuando éste también fracasó, con otro, y otro, y otro más. Pero no salía bien.

Si la muñeca por lo menos no hubiera dicho nada, Momo habría podido contestar por ella, y habría resultado la conversación más bonita. Pero precisamente por hablar, Bebenín impedía cualquier diálogo.
Al cabo de un rato, Momo tuvo una sensación que no había sentido nunca antes. Y porque le era completamente nueva, tardó en darse cuenta de que era aburrimiento.”

  “MOMO”  Michael Ende.

 

 

 

Momo, film dirigit per, Johannes Schaaf en 1986

 



 

Fa molts anys que el vaig llegir, encara ho recorde, estirat al llit, en aquella habitació plena de pòsters a la paret i cintes de casset per damunt la taula... són d’ixes imatges que es queden gravades a la memòria i que un dia qualsevol, en un moment de la vida, et venen al cap.

 

L’altre dia estava fent el meu curs intensiu i autodidacta de "com sobreviure sol en una casa" i, amb roba de feina i al ritme del nou disc d'Els Pets, l'Àrea Petita, em preparava per posar en pràctica la lliçó 3: "manual de lluita a mà armada contra les maleïdes partícules de pols"... en plena feina pel passadís vaig veure alguna cosa que em va cridar l'atenció, involuntàriament el meu cervell havia rebut un estímul i quan vaig ser conscient ja tenia el llibre a les mans. El vaig obrir, el vaig fullejar, tocar, mimar... i el vaig tornar a guardar en el lloc d’honor reservat a aquells llibres que m'han marcat.

Han passat uns dies i pel cap sols em ronda la imatge de la portada, i la meua ment recorda la història de Momo... amb la soledat com a companya de pis m’he posat a parlar amb mi mateix, tot dient en veu alta:

 

-Una de les coses més sorprenents sobre Momo és que va ser publicat a l’any 1973 i el malson temporal que narra s’ha convertit en la nostra realitat (al 2013).

 

Què ens està passant? L’altre dia passejant per la ciutat d’asfalt i pedra vaig veure un cartell a la porta d’un bar, em vaig aturar per llegir i rellegir aquelles paraules i un somriure va aparèixer a la meua cara... mentre tornava cap a casa, el meu cap analitzava el contingut del cartell, a vegades dues frases poden tenir més sentit i més pes que tot un llibre. Abans d’obrir el portal i entrar en el meu refugi, vaig dir en veu baixa la frase que havia llegit:

 

“NO TENEMOS WIFI, HABLEN ENTRE USTEDES”

No vaig a entrar en detalls que tots ja sabem: xarxes socials, whatsapp, twitter, line... tots volem estar connectats i realment el que fem és aïllar-nos. Què bonic és passejar amb una persona i escoltar la seva veu, com m’agrada notar el contacte d’una mà... què bonic mirar a una persona als ulls i sense dir res estar dient-ho tot.

D’aquí poc serà el meu aniversari, segurament al Facebook tindré 30 “me gusta” i clar que estaré content, encara que sé que hi ha gent dins d’aquestos trenta, que me vorà pel carrer i no em dirà ni un hola... a mi m’agrada més una trucada, una abraçada o un petó ben dosificat i fet de tot cor. Dieu-me bobo, però jo ho prefereixo.

 

 

Tinc la sort de treballar amb nens, que fan que tregui al infant que porte a dins, ells m’ensenyen que el món no és tan complicat com els adults el veiem, ells em fan entendre que nosaltres mateixos ens compliquem la vida: hipoteques, lletres, consumisme, modes... tot marcat per l’orquestra del capitalisme que ens te adormits i ens fa ballar el “vals del Don Dinero”.

 

Això sí, cal que neixin flors a cada instant, i és un plaer poder mirar els ulls dels nens i poder veure com tot te salvació. És un crit d’esperança, la llum d’ixos ulls ha de fer-nos reflexionar, hem de començar a educar els nens per a que siguen constructors del seu propi futur, hem d’educar-los des de l’amor, la empatia, des dels valors. L’escola ha de ser conscient i adonar-se’n de que si continua seguint pel camí que està portant fins ara, continuarà educant i potenciant HOMES GRISOS.

 

 

 

I ara parlem del llibre. Aquesta novel·la és una profunda crítica social, vista amb ulls d’infant, sobre les societats modernes, on el treball converteix la societat en una suma de persones alienades i la productivitat és dirigida per homes sense escrúpols. Les relacions personals deixen de ser importants, aprofitar el temps esdevé un imperatiu rigorós per enriquir qui proposa el model. Les societats consumistes provoquen un desgavell en les relacions socials.

 

 

 

 

 

 Momo,és una novel·la de l'escriptor alemany Michael Ende , a l'any 1974 l'obra rebé el "Premi de Literatura Adolescent d'Alemanya".

Hem de desfer-nos de la vida que tenim planejada per deixar pas a la vida que ens espera... en el cor de tots els hiverns hi viu una primavera palpitant, i darrere cada nit, retorna una aurora somrient...

Més enllà de temors i recances s’obren sempre blaus horitzons...

 

                                                                                  Miquel Martí i Pol

 

 

Unes bones frases per pensar.

Donem als infants el món al menys per un dia
com un globus brillant de colors per a que juguin,
que juguin cantant cançons entre les estrelles.
Donem el món als infants
com si fos una poma gran,
com si fos una llesca calenteta que gaudeixin... al menys per un dia.
Donem el món als infants,
que el món conegui l’amistat al menys per un dia,
els infants ens trauran de les mans el món
i plantaran en ell arbres immortals.

 Nâzim Hikmet (1901-63)

L’experiència ens confirma que els infants necessiten molta llibertat per indagar, provar, equivocar-se i corregir. Per triar on i amb qui volen invertir la seva curiositat, les seves emocions; per apreciar els infinits recursos de les mans, de la vista, de l’oïda, de les formes, dels sons i dels colors

 

Els somnis es fan realitat quan tenim la convicció interna per a guiar-nos, la passió per a emocionar-nos i la disciplina per a executar les accions precises.
                                                                                                       Takumi

Un nen sempre pot ensenyar tres coses a un adult: a posar-se content sense cap motiu, a estar sempre ocupat amb alguna cosa i a saber exigir amb totes les seves forces allò que desitja.

La màgia dels contes.

 

De la mateixa manera que cada dia obrim portes i finestres perquè entri llum i aire fresc a casa nostra, perquè no obrim la nostra ment i el nostre cor perquè entrin nous pensaments, sentiments, emocions, valors, idees, oportunitats,... dins nostre?

 

 

 

Els contes permeten als infants canalitzar emocions, pensaments, sentiments. La màgia dels contes ens transporta, a grans i petits, a mons imaginaris, ens fan viure aventures i també transmeten valors com l’amistat, el valor, l’esforç...